ENTREVISTA A LA DRA. ELLY BARNES, PER LUCA T. BARONE

“Si tens prejudicis, no hauries de ser professor” 

Luca Tancredi Barone

Elly Barnes és directora i fundadora d’Educate & Celebrate. Luca T. Barone, periodista i soci de l’FLG, la va entrevistar en la Trobada a Terres de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita el mes de juny de 2017.

L’Elly Barnes era una professora de música normal i corrent en una escola d’Anglaterra. Quan va començar a ensenyar, era l’única professora obertament “fora de l’armari”. Als anys 90, estava vigent la tristament cèlebre “Secció 28”, un article d’una llei aprovada el 1988 pel govern de Margareth Thatcher que prohibia la “promoció de l’homosexualitat”. No va ser fins al 2003 que es va derogar aquesta llei.

A partir de llavors, gràcies a la seva extraordinària personalitat, la seva energia i la seva perseverança, ella va canviar per sempre les escoles angleses, obrint-les a tot tipus de diversitats. Fa un parell d’anys va fundar The Educate and Celebrate Initiative, una organització que té per objectiu donar a escoles, professorats, pares i autoritats “la confiança i les eines” per implementar “un pla d’estudis LGBTI+ inclusiu, per eradicar amb èxit l’homofòbia, bifòbia i transfòbia” de les escoles. Avui és una referent internacional sobre aquests temes. Era a Catalunya el cap de setmana de la “Trobada de les Famílies LGBTI” que es va celebrar a Sant Carles de la Ràpita (Terres de l’Ebre), on era la convidada estrella. Per a l’Associació de famílies LGBTI (FLG), “el repte d’educar en la igualtat” és tan important que hi van dedicar tota la trobada. El projecte PEER (Programa Educatiu Escoles Rainbow) és la seva aposta més recent.

“Al principi de la meva carrera –ens explica l’Elly– el director de l’institut em deia que no podia sortir de l’armari. Però mai hi havia entrat! Per a mi era essencial que la meva relació amb els estudiants fos honesta i oberta.”

Què en deien els alumnes?
Jo veia que hi havia nens i nenes que estaven lluitant per ser ells mateixos. Però al principi no podien. En canvi, jo volia fer de l’escola un espai segur per a tots, professorat i alumnat. Després de la derogació de la llei, ja era l’any 2005, vaig començar a activar-me.

Quins van ser els seus primers passos?
Vaig notar que als plans d’estudis no hi havia cap referència a la identitat de gènere o a l’orientació sexual. Cap. Els hem d’ensenyar com és la vida de debò, i no ho estàvem fent. Aquell any, vaig ser la tutora de tots els nens de primer d’ESO. Vaig decidir començar a parlar-los de diferents tipus de persones. Vam celebrar la setmana de la història negra, de la història de la dona. I la setmana de l’orgull LGBT. Fins i tot vam muntar una petita marxa, amb pancartes, himnes. Vam topar amb un home que plorava. Era un dels primers activistes dels anys 70. “Mai hauria pensat viure fins al dia que pogués veure això,” em va dir.

I després?
Vaig adonar-me que no era suficient parlar-ne només una setmana a l’any. Per canviar realment el cap de les persones, s’ha d’introduir la igualtat en tots els plans d’estudis sempre, a partir de P3. Es va convertir en la meva missió: que sortissin de l’institut amb el cap ben obert. Cinc anys més tard vaig començar a formar professors.

Per què?
Perquè vaig entendre que els estudiants no eren el problema. Ells sempre accepten les diferències de tothom. Vaig ajudar els professors a introduir a poc a poc molts elements nous a les seves classes. La història de l’Alan Turing, un informàtic gràcies al qual es va guanyar la Segona Guerra Mundial. A banda, un esportista (per a educació física). Les estadístiques sobre quantes persones són LGBTI. La història, des dels romans i els grecs. La música, per descomptat. La literatura, l’art. Vam construir una bandera rainbow sencera! Va ser genial.

Va ser difícil?
El director de llavors estava preocupadíssim. Però vam rebre molt poquetes queixes, la majoria del to: la Bíblia diu això. Una ens va dir que pujàvem la taxa d’embaràs. Encara no ho entenc, parlant d’homosexualitat. La cosa és que gairabè tothom va entendre que era positiu. Al principi, ningú em creia. Però jo no em canso d’insistir i de parlar amb tothom. Finalment es van notar els canvis positius per als nostres nens, per a les seves famílies, i fins i tot per als professors.

Algú dels professors s’hi va oposar?

Recordo que dos professors, davant de tothom en una assemblea, van sortir perquè no creien que existís l’homofòbia. Jo crec que si tens prejudicis, si discrimines les persones, no hauries de ser professor. Estem ensenyant a persones de tot tipus. I qualsevol lloc ha de ser un lloc segur per tothom.

És difícil ser l’única professora obertament lesbiana?
Al principi, els estudiants vénen a parlar amb tu. Volen que els ajudis. Però la qüestió és que això hauria de ser responsabilitat de tot el professorat. Un nen o una nena ha de sentir-se segur a l’hora de parlar amb qualsevol membre de l’equip docent.
Ho fa semblar molt fàcil, vostè.
Ho és! Com a professors, tenim la responsabilitat d’explicar que a la vida trobaràs persones LGBTI per tot arreu, al bus, a la biblioteca, al cine, a la universitat, a la feina. És important saber-ho, perquè podries ofendre’ls. Són eines vitals. A més, aquest aire nou que es respirava a l’escola va fer sentir tothom més segur. Tenia professors que mai havien sortit de l’armari i ho feien davant els seus alumnes. “Com et sents?”, els hi preguntava. “Genial”, contestaven. De sobte, hi havia tots aquests professors i professores que caminaven amb el cap ben alt pels passadissos. Ja no estava sola. I també s’hi van implicar els companys heterosexuals. S’ha d’involucrar a tothom, perquè és una qüestió que ens involucra a tots i totes. Mai se sap què hi ha darrere la cantonada, ho dic sempre als alumnes. I tots hauríem de poder estimar amb llibertat.